Ricardo es una
deixes persones que estima l’esport… l’estima com ningú… des de ben jove. El
futbol va ser la seua primera gran passió. Fou el capità, en la categoria juvenil, d’eixe
Alberic CF que es disputa amb el CE L’Alcúdia el ascens a divisió d’honor… Era
un futbolista que combinava un físic portentós amb classe. Aplega a jugar en
tercera divisió, però per la detecció d’una cardiopatia lleu va decidir deixar
aquest esport.
Però Ricardo no pot
romandre quiet, es creix amb les dificultats, busca nous reptes i aconsegueix
tot allò que vol. Després d’uns anys d’inactivitat va decidir preparar el
triatló d’Antella. Aquesta prova es una de les mes importants del nostre territori,
i per a molts de nosaltres ha sigut un referent, molts de nosaltres hem
començat a practicar aquest esport tenint com a objectiu poder participar i
acabar aquesta dura proba. I en això
estava Ricardo, amb la il·lusió del que comença en aquest apassionat esport,
exprimint-se al màxim, entrenant dur, gaudint de l’esforç… quan la salut li va
jugar una mala passada… Jo no el coneixia aleshores, però segur que va ser un
colp molt fort… Encara que ell és una deixes persones que trau força d’on no hi
han, que afronta els problemes amb dedició, i que no perd mai ni el somriure,
ni les ganes de fer broma…
Després d’un llarg
temps de tractaments, i una complicada operació… la seua malaltia quedà
controlada. I en el ressorgir de tot allò, després de superar aquella etapa tan
dura, prengué la determinació de participar i acabar el Triatló d’Antella, un
objectiu esportiu d’anys enrere que ara li servia d’inspiració personal per
tirar endavant… per ressorgir, per demostrar-se a ell mateix que podia amb
qualsevol cosa que es decidira fer.
Es va adherir al
nostre club, i des de el primer moment la seua vitalitat i força va ser un
element dinamitzador. Comença a entrenar amb nosaltres, la temporada 2013/2014,
després de superar amb èxit tots els controls mèdics pertinents, els metges li
digueren que podia dedicar-se de ple, únicament havia de tindre compte amb els
pics d’intensitat.
Si no recorde mal
va debutar en Albalat, on junt a la resta de companys va fer una bona carrera,
en aquell duatló per equips. Després vingué el duatló de Carcer, on tot i patir
una caiguda a l’entrada de la T2 va fer un molt bon temps. I per fi… a finals
del mes de maig, debuta en el triatló de Cullera. Amb el seu debut ja es podia
considerar triatleta, encara que ja feia anys que havia demostrat que tenia
eixe capacitat de superació que te la gent que practica aquest esport. Ricardo
feia temps que havia demostrat que tenia esperit de triatleta. Després de
Cullera vingué Dènia, Bétera… i segurament algun més que ara no recorde.
S’apropava la data del triatló d’Antella, el seu gran objectiu, i ell estava
entrenant amb més il·lusió que mai. Però la vida no es justa, no ho ha sigut
amb Ricardo. Setmanes abans del XIV triatló d’Antella, en un control rutinari
li detectaren que la seua malaltia s’havia reproduït. Lluny d’afonar-se, ens va
demostrar que els somnis s’han de perseguir… Ell es sentia amb força, estava
preparat i no anava a deixar passar l’oportunitat, continua entrenant amb més
ganes encara. Començaria el tractament una setmana després de la prova, tenia
temps. I així va ser, participà en aquell triatló com tantes i tantes vegades havia
somiat. Va ser dur, com sempre ho es allí… per l’exigència del segment
ciclista, per la temperatura, per el alt nivell dels participants… Després de
fer una carrera molt regular creua la meta, per fi, la seua meta... Li demostrà
a tothom i per damunt de tot es demostrà a ell mateixa que no res era més fort
que la seua convicció… res podia amb la seua voluntat.
Aquestos últims
dies Ricardo no està passant-ho molt be… la lluita esta sent dura… però ningú
com ell pot afrontar una cosa així…
Anim i força Ricardo!!! Tu pots amb tot!!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario