Tot un any preparant la prova més important de la
temporada i per fí arriba el dia.
Comencen els nervis uns dies abans de la prova. La
nit d'abans, sopar a les 20 hores i a les 22 a dormir, bé...qui puga, ahí tenim a Marina (acostumbrada a les guardies ) que a les 21,30 ja
estava dormint en el sofà, Kiko no va poder pegar ull en tota la nit, va fer el
triatló mentalment un miler de vegades i Ximo, ja més acostumbrat
a aquestes proves, és d'esperar que això sí, amb nervis com és normal,
descansaria relativament bé.
Les 5 del matí i sona el despertador, comença el
dia. El vent bufa amb gana, no ha millorat respecte al dia d'abans. Esmorzem bé
i acabem de preparar-ho tot. Tot i agafar amb temps tots els preparatius,
sempre s'arriva justet.
Les 7 del matí entrem en el box. Preparem bicicleta
amb barretes i gels, sabates, casc, portadorsals... Ens enfundem el neopré i
sortim a la platja a escalfar, bufa de ponent i amb gana, s'espera una
bicicleta dura.
Segons la disposició d'eixides per grups d'edat,
Marina surt en la segona eixida, Ximo en la sisena i Kiko en la setena i
última.
Per megafonia ens anuncien a tots els triatletes que
ens situem en les distintes càmeres d'eixida i a continuació passen a anunciar
les eixides de forma consecutiva en intervals de 5 minuts més o menys. Comencen
els nervis, s'acceleren les polsacions.
Primera eixida surten els èlit...Segona eixida
surten les xiques de la general on està Marina...De repent, i abans d'anunciar
la tercera eixida, el speaker anuncia per
megafonia: “- Atencion triatletas...!!!
des de la embarcacion de salvamento acuàtico
nos comunican que las condiciones del mar a
600 metros de la costa són muy complicadas, sopla mucho viento de poniente, estar atentos
porque la corriente os puede arrastrar hacia dentro del
mar, reservar fuerzas para la salida si no no conseguireis salir
del agua, necesitasis los brazos fuertes para
el ultimo sector del
agua, hasta los nadadores mas experimentados estan teniendo
problemas, estar atentos,
no vayais a aparecer
en Ibiza!!”
La gent que encara no haviem
sortit ens mirarem les cares com dient, mare meua on m'he clabat.... Surt Ximo i als 5 minuts dones l'última
eixida on està Kiko. Es comença a nadar i tot i haver
mar arrisada, s'arriba a la primera boia
situada a 300 metres de la costa amb facilitat, després la segona situada ja a
600 metres, a continuació es gira la boia i nadem en paral·lel a la costa
durant 700 metres, ací es complica la cosa, la corrent efectivament t'arrosegava cap a dins de la mar, la gent que
nadava a la part esquerra cada vegada s'adintrava
més cap a dins de la mar, perdent per complet la direcció on es situava la següent boia. Aconseguim completar
aquest tram arribar a l'última boia, ja sòls queda tornar a la costa, 600
metres més i eixim de l'aigua, però aquestos seran els més durs, remar, remar i
remar contra corrent fins que al final quan mires al fons, aconsegueixes vore
arena que marca la poca profunditat i al mateix temps lo prop que estàs de la
costa. I per fí...toques terra i ixes al trot, i traguen-te el neopré, passes
per la pasarel·la de la platja entre els crits d'ànim de la gent cridant el teu
nom, i això et dona un nou impols per a continuar. Penses que ja ha passat el
més dur.
S'arriba al box, et
lleves per complet el neopré, et col·loques el casc, el portadorsal, agafes la bicicleta i fas tot el recorregut fins la
línea de muntatge on es marca la pujada a la bici. Tan prompte com agafes la
bici et trobes amb la següent informació d'un oficial de la Federació que et
diu: “- Plato
pequeño y piño
grande, el viento
sopla y no llegaràs arriba...!!!.” i penses, bufff a vorem quan ens donen una bona noticia...
Dos rampes consecutives importants i amb
el companyer de viatge dels següents 90 km, EL VENT. Un segment de bicicleta
dur, per aquest contratemps climatològic, però així i tot prou ràpid. Per fí, i
després d'entre 2 hores 45 minuts i 3 hores, s'aconseguix acabar el segon
segment de la prova, ja tan sol queda la carrera a peu 21 quilòmetres (casi res
diu el diari....).
S'arriba al box es
deixa la bicicleta, ens calçen les esportives
i sortim ràpidament. El passeig ple de gent, alces la vista i vegem la nostra família que havia pogut vindre a voren's,
sensació d'alegria mesclada amb emoció, difícíl
d'explicar. Amb els crits d'anim i el nuc en la gola, comences el segment de la
carrera ple d'energia. Una vegada complert el primer quilòmetre comença una costera prolongada cap a una
ermita que resulta ja incòmoda, S'arriba a l'ermita i es gira per l'arena de la
platja, sí sí...per l'arena uns 500 metres pujant i baixant pasarel·les
d'entrada a la platja, la qual cosa es convertix en dur no, lo següent. I
encara faltava la part famosa d'aquest triatló, que aquest any han modificat i
ho han posat una miqueta més llarguet, amb la intenció que la gent que estava
mirant poguera disfrutar, LES FAMOSES ESCALES. No vam tindre el gust de contar
els escalons, però per fer-se una idea eren unes escales que pujaven des del
nivell del mar fins unes edificacions situades a uns 300 metres de la línea de
costa, en fí una barbaritat...!! Això sí, la gent animava moltíssim. Aquest tram, en compte d'una carrera pareixia una procesó de setmana santa, caminant
, cares series i desencaixades. En acabar les escales, una rampa que allò no
era rampa, era més bé una paret , com no tots caminant, fins al final on hi
havia un avituallament on una simpàtica dona deia : “- Barritas de cholocate,
muy buenas , energèticas....animo VALIENTES !!!” que
treia un xicotet somriure.
Doncs bé, aquest recorregut hi
havia que realitzar-lo fins a tres vegades, excepte el tram de escales que es pujava dos. Sense dubte, tot i que
en la mar hi havia unes condicions complicades i en la bicicleta un vent insuportable,
el segment de carrera a peu es va convertir, després de tot el que es portava
acumulat, en un calvari, sense dubte el més dur d'aquesta prova. Calor,
esgotament i ganes d'abandonar que et perseguien cada quilòmetre que passaves.
Al final, i ja en l'última volta realitzada, pel passeig
que et marca el camí cap a la meta i entre un riu de gent que et crida, amb la
vista nublada i un esgotament indescriptible
arribes a l'arc de meta, allí alces els braços amunt mirant al cel i veus
recompensat tot el sacrifici realitzat durant l'any per a poder complir amb
condicions una prova com aquesta.
SENSACIONS INDESCRIPTIBLES I EMOCIONANTS MOLT
DIFÍCILS D'EXPLICAR.
Una vegada, ja en casa i dinant amb la família, Kiko
rep una telefonada, és la seua cosina que li diu:
-
Kiko on esteu...???
-
Nosaltres? A
casa dinant, perquè ho dius??
-
Perquè ací
estan cridant a Marina per a que puje al pòdium!!!!! A quedat tercera del seu grup
d'edat!!!!
-
Va!! En serio??? Jajjajaja.. (alegria máxima)
